De l’amateurisme a l’Asobal (1944-2014): breu història del BM. Granollers

Jaume Vivé, febrer de 2014 [Text publicat parcialment a la revista 'Vallesos']

  1. I
  2. II
  3. III
  4. IV
  5. V
  6. VI
  7. VII
  8. VIII
  9. IX

Inici de la Lliga Nacional de Divisió d’Honor l’any 1959

003

La Federació Espanyola d’handbol va endegar l’any 1959 la Lliga Nacional de Divisió d’Honor per substituir el fins aleshores anomenat Campionat d’Espanya de 1ª Divisió, que ja comptava amb set edicions. D’un sistema estructurat en competicions regionals, en què els campions accedien a jugar una fase final que durava uns pocs dies, es passava a disputar una lliga amb partits a doble volta de tots contra tots. Les competicions regionals quedaven així reduïdes a campionats de segona categoria, ja que perdien tota rellevància en deixar de ser fases classificatòries per al campionat d’Espanya absolut.

Aquesta Lliga Nacional es va enfrontar de bon començament amb l’oposició de la majoria de clubs catalans, entre ells dos equips punters com el C.D. Sabadell i el BM. Granollers (BMG), ambdós finalistes del Campionat d’Espanya les temporades 1954-55 i 1956-57. A Sabadell, els equips d’handbol eren seccions a l’empara de clubs de futbol: Club Deportivo i C.F. Arrahona; el BMG, en canvi, era un club dedicat solament a la pràctica i promoció de l’handbol, i depenia econòmicament de les quotes dels socis i de les subvencions, més aviat minses, que anava arreplegant de les administracions. En cap dels casos, considerant l’augment en despeses que suposava l’haver de viatjar per tota Espanya cada dues setmanes per disputar partits de Lliga, no permetien els ingressos d’aquests clubs afrontar la nova competició. A més, resultava complicadíssim per als jugadors, esportistes amateurs que depenien d’altres ocupacions per guanyar-se la vida, absentar-se tres o quatre dies de la feina per anar a jugar, posem per cas, a Madrid o a Sant Sebastià.

001

Emili Botey, president aleshores del BMG, feia les següents declaracions a El Noticiero Universal als pocs mesos d’iniciada aquesta primera Lliga: «La vida económica del Granollers era muy sana hasta que comenzó la Liga Nacional, que hasta el momento es verdaderamente desastrosa». Al problema de l’increment en despeses que suposava participar en aquest nou campionat, s’afegia el fet que els millors clubs espanyols eren catalans o madrilenys, i les visites d’alguns equips d’altres regions, d’un nivell molt inferior, no atreien prou afeccionats als partits, cosa que suposava un gran dèficit per a entitats com el BMG, la supervivència de les quals depenia en gran part dels ingressos per taquilla. Es queixava Botey d’aquest fet amb contundència a El Noticiero Universal: «Algunos equipos que nos han visitado han causado una impresión tan deplorable por su juego, que quien los ha visto no tiene ganas de volver. Normalmente algunos equipos, de tanto perder, deben hundirse moralmente. Por cuanto a nuestro público, ha saboreado demasiadas exquisiteces para que les sirvan estos platos de 3ª categoría.» 

Malgrat les dificultats per finançar-se (superades en gran part, a banda d’una bona administració, per l’ajuda d’un mecenes a l’ombra, un industrial granollerí dedicat al negoci del sabó, qui signava xecs salvadors sempre que sorgia una urgència), el BMG es va proclamar campió de la primera Lliga Nacional amb brillantor, amb 17 victòries i una sola derrota, aconseguint així el quart campionat d’Espanya absolut consecutiu dels vuit disputats fins aleshores -els altres quatre havien estat guanyats per l’Atlètic de Madrid en dues ocasions (1952 i 1954), una pel Real Madrid (1953) i una altra pel C.D. Sabadell (1955).

002

Origen i primeres passes del ‘Balón a Mano’ Granollers (1944-1955)

004La ratxa d’èxits del BMG es va perllongar encara un quant temps, assolint la Lliga Nacional les temporades 1959-60 i 1960-61, i acabant subcampió del Campionat d’Espanya de Divisió d’Honor les temporades 1961-62 i 1962-63 (val a dir que el Campionat d’Espanya s’havia tornat a diputar, excepcionalment aquestes dues temporades, amb el sistema de competició per sectors previ a la Lliga). El club vallesà s’havia col·locat al cim de l’handbol espanyol en menys de vint anys des de la seva creació el 1944, quan Ramon Sobrevia, hereu d’una família molt ben aposentada en la societat granollerina de l’època, li va demanar al seu pare 500 pessetes i, amb l’aixopluc del Frente de Juventudes local, les va invertir en crear un equip d’handbol, un nou esport concebut pels alemanys que ja feia furor a tota Europa en la seva modalitat a onze jugadors. En un text publicat dins la revista commemorativa del Xè aniversari del club, Sobrevia explicava l’origen del seu interès per l’handbol: «Fue en la Fiesta Mayor de San Pedro de Rubí, cuando coincidimos con Carlos Reichardt, el gran jugador del Ilerda y Provensals Poblet de aquella época, quien nos sugirió con el mayor entusiasmo la creación de un equipo en Granollers, recomendando a Alberto Durán, redactor de balonmano de Mundo Deportivo, como la persona indicada para ayudarnos con eficacia.»

009El 2 de novembre de 1946, l’equip d’handbol de Granollers va deixar de ser una secció del Frente de Juventudes i es va constituir com una organització independent, el Balón a Mano Granollers. Ramon Sobrevia va ser el primer president d’aquesta nova entitat, sent substituït dos anys més tard per Lluís Sitjes, qui en va romandre president fins el 1955 (val a dir que Josep Serratusell Abella, directiu del BMG aleshores, va exercir com a president interí del club durant tres mesos l’any 1949, mentre Sitjes complia una suspensió federativa per haver tingut una disputa amb un àrbritre). Tal com explica Joan Sala Vila al llibre Balonmano Granollers, esport i civisme (Ed. Granollers, 1996), Sitjes va ser “l’home que va saber fer del BM Granollers un patrimoni esportiu de la ciutat. El seu granollerisme es convertí en l’objectiu principal quan es feu càrrec de la presidència. Fruit d’aquest en foren: la independència del BM Granollers convertint-se en una entitat ciutadana; la construcció de la pista esportiva del carrer Tetuan, coneguda com Pavelló de l’Esport, inaugurada l’any 1955, i el primer Campionat de Catalunya l’any 1954.” També es podria incloure la gira per Alemanya durant el mes de juny del 1954, una de les primeres sortides a l’estranger d’un club d’handbol espanyol, entre les grans fites de la presidència de Sitjes. Aquesta primera gira per Alemanya, encara per jugar partits en la modalitat ‘a 11’, serviria per establir forts vincles amb els clubs més importants d’aquell país, els quals vincles van permetre uns anys més tard que Bernhard Kempa, el llegendari jugador i entrenador del Göppingen, organitzés diversos seminaris i cursets d’handbol a Granollers. Pep Vilà, l’entrenador més llorejat de la història del club vallesà, reconeixía en una entrevista el 1958 a El Noticiero Universal que les lliçons de Kempa, molt ben assimilades pels jugadors, havien fet del BMG un equip campió.

 

 

005006007008010011

Granollers, ciutat senyera de l’handbol català (1955-1963)

012La consolidació del BMG com a club punter de l’handbol espanyol es va produir durant el mandat d’Emili Botey (de 1955 a 1969, amb l’excepció de la temporada 1962-63, durant la qual va estar de baixa per malaltia i va ser substituït per Joan A. Piferrer), i va ser possible, fonamentalment, gràcies a la implicació de la ciutadania granollerina. Valgui com exemple d’aquesta implicació la campanya popular de recapte de l’any 1955, amb la qual es va poder finançar la construcció del ja desaparegut Pavelló de l’Esport, primera instal·lació esportiva a tota Espanya per a la pràctica exclusiva de l’handbol. Mentre el bàsquet o l’atletisme perdien practicants a la ciutat degut, fonamentalment, a la manca d’eficiència organitzativa per part dels clubs, l’entusiasme dels directius de l’handbol, així com l’excel·lència i entrega absoluta dels seus jugadors, van aconseguir guanyar-se ràpidament els cors dels granollerins afeccionats a l’esport, la majoria dels quals es va convertir en fervent seguidor del que aleshores tothom anomenava ‘balonmano’.

013Un altre factor important per a la promoció del nou esport a Granollers va ser l’organització a la ciutat dels campionats locals de penyes, en els quals participaven equips amb noms tan peculiars com Bohemios, Satélite, Jovenassos o Tranquils. Amb motiu del campionat de penyes celebrat a Granollers l’any 1949, la primera competició d’handbol celebrada a Espanya sota la reglamentació internacional de la modalitat ‘a 7’, el Mundo Deportivo publicava un article amb el següent titular: «Granollers señala una efemérides nacional».

Per últim, també va ser clau per a l’arrelament de l’handbol a Granollers durant els anys cinquanta i seixanta, la labor que el BMG va dur a terme per fomentar la pràctica de l’handbol entre els joves, tant nois com noies. L’organització de campionats escolars a partir de l’any 1955, així com la formació d’equips cadets i juvenils dins del mateix club, va permetre que el BMG sempre pogués comptar amb jugadors locals de gran talent. Va ser aquest talent, sorgit de la contínua tasca de promoció de l’esport practicada pels dirigents del club, junt amb l’orgull que sentien els jugadors per defendre els colors del seu poble, el que va convertir el BMG en un equip gairebé imbatible durant molts anys.

 

 

014015016017

Descens a 1ª Divisió Nacional i remuntada al cim de l’handbol espanyol (1963-1980)

020019

 

021Una decisió difícil d’afrontar per part dels dirigents del club, així com per jugadors i afició, i que va posar en perill la continuïtat de la institució per primera vegada des de 1944, va ser la renúncia per part del BMG -degut, naturalment, als escassos recursos econòmics amb què comptava l’entitat- a participar en els campionats de Lliga de les temporades 1963-64 i 1964-65, just quan l’equip es trobava al cim de l’handbol espanyol, i quan només feia tres anys de la inauguració del Pavelló Municipal d’Esports, el tercer poliesportiu cobert construït a Espanya darrere dels de Madrid i Barcelona. No va ser fins que l’empresa de sabons Camp es va oferir a finançar el club l’any 1965 (aquest cop de forma oficial i no com un ‘mecenes a l’ombra’), i la samarreta blanca del Granollers va ser estampada amb el logotip de la marca Elena, que l’equip va tornar a la Divisió d´Honor. Aquest patrocini comercial, junt amb una reeixida campanya de captació de socis encapçalada per l’ex-jugador Joan Barbany, autèntic factòtum de l’handbol granollerí de l’època, va permetre al BMG tornar a ser el club d’handbol més important del país durant una altra dècada, en la qual l’equip vallesà va obtenir sis campionats més de Divisió d’Honor, així com dos campionats de Copa, i que va culminar amb la consecució de la Recopa d’Europa l’any 1976.

023El mandat d’Emili Botey va donar pas al de Joan A. Piferrer (1969-1972), el president que va fer les primeres passes envers la professionalització del club, com els sonats fitxatges del porter barceloní Perramon i del lateral basc Labaca, jugadors amb els quals l’equip va assolir dues Lligues durant el mandat de Piferrer, així com el primer doblet en la història del BMG en aconseguir la Copa del Generalíssim l’any 1970. El 1972 es va convertir en president Josep A. Cabrera, fundador del club i un dels seus primers jugadors, qui va excel·lir com a relacions públiques i promotor de la tasca social de l’esport. Durant el curt mandat de Cabrera, el BMG va conquerir la seva última Lliga el 1974, any en què s’obté un segon doblet guanyant també la Copa del Generalíssim. Cabrera va ser substituït per Francesc Ventura (1974-1980), amb qui el BMG, dirigit per l’entrenador Joaquín Crespo Quini, va aconseguir la Recopa d’Europa del 1976, el primer títol europeu d’handbol assolit per un equip espanyol fins aleshores.

 

 

018022024025026027

Fi del mecenatge de Camp i sorgiment de l’ASOBAL (1980-1992)

030La dècada dels vuitanta va començar amb mal peu per al BMG, que molts van donar per mort quan, per aquesta època, l’empresa Camp va deixar-lo de finançar. La falta de recursos econòmics per part del club va difícultar molt la tasca de trobar un substitut per a Francesc Ventura, qui va renunciar a la presidència del BMG l’any 1980. Joaquim Raga va agafar finalment les regnes de l’entitat, aconseguint salvar-la en el darrer moment de la desaparició per manca de representació federativa. La situació econòmica de l’entitat, però, seguia sent delicada, i no s’albirava una solució definitiva per al seu futur finançament. L’amateurisme ja era cosa del passat, i els únics equips que podien ara afrontar la competició d’alt nivell amb prou garanties d’èxit eren els que vivien sota l’aixopluc dels grans clubs de futbol (F.C. Barcelona i Atlètic de Madrid), o aquells que representaven a capitals de província o ciutats importants, els quals comptaven amb el suport d’administracions locals amb grans pressupostos, i amb moltes més facilitats a l’hora de trobar espònsors importants que un club de poble com el BMG.

029Jaume Rodríguez, important empresari del ram de l’alimentació, va accedir a la presidència del BMG l’any 1982, i en va romandre al càrrec fins el 1992. Tot i que el club no va assolir cap títol durant el seu mandat, Rodríguez ha estat una figura cabdal no sols en la història del club vallesà, sinó també en la de l’handbol estatal, ja que l’any 1984 es va convertir en membre fundador i primer president de l’ASOBAL (ASOciación de Clubes de BALonmano de España).

Convençut de la necessitat de professionalitzar l’handbol d’elit, el nou president va intentar dirigir el club con si fos una empresa, cosa que el dugué a prendre decisions que van causar certa polèmica entre els romàntics de l’esport, com la de canviar els colors històrics del BMG, el blau i el blanc, pels colors groc i xocolata del patrocinador de l’època, la marca Cacaolat; o la de contractar, per primera vegada en la història del club, un entrenador, Emilio Alonso, que no provenia de les categories inferiors de l’entitat. Rodríguez, qui també havia dedicat grans esforços a la promoció de l’esport de base, convençut de la seva importància per poder mantenir un club modest en primera línia, va acabar el seu mandat havent de tastar el cantó amarg del professionalisme quan els jugadors Fort, Masip i Marín, les tres perles més preuades del viver del BMG, van ser contractats per clubs rics com el BM Alzira Avidesa, el F.C. Barcelona i l’Atlètic de Madrid respectivament.

 

 

 

 

028031032033

Els feliços anys postolímpics (1992-1996)

034Els Jocs Olímpics de l’any 1992, en què Granollers va albergar les eliminatòries d’handbol al recent inaugurat Palau d’Esports, van fer revifar l’interès pel ‘balonmano’ a la ciutat que un dia li havia fet de bressol. Entre els esportistes granollerins convidats a passejar la torxa olímpica pels carrers de la capital vallesana, destacaven dos mites de l’handbol local: Alejandro Viaña i Jordi Núñez. Al capdavant del BMG es va posar un nou president, Joan Mundet, de la mà del qual el club va tornar a gaudir d’una petita etapa daurada, inaugurada el 1994, any del seu 50è aniversari, amb la consecució de la IV Copa Asobal.

El progressiu desmantellament del Teló d’Acer durant la dècada dels noranta va permetre que el BMG pogués contractar durant aquests anys estrelles de la talla de Tiumensev, Atavin o Kissiliev, qui, junt amb jugadors del planter com Viaña, Viver o Núñez, i el comandament de Manolo Montoya, entrenador que s’havia fet càrrec de l’equip l’any 1992, van assolir els que, fins a dia d’avui (si no comptem la Lliga Catalana del 1996 i la Lliga dels Pirineus del 2008), són els darrers dos títols aconseguits per l’equip granollerí, les copes EHF de les temporades 1994-95 i 1995-96.

 

 

 

 

035036037038039040041

Naixement de la Fundació BM Granollers i principi de la bombolla (1996-2000)

El BMG va afrontar el final del segle XX amb un nou president al capdavant, Ramon Font (1996-00). La dura crisi econòmica patida a Espanya durant els anys noranta havia provocat que clubs d’handbol històrics com Helados Alacant (antic Calpisa) perdessin els seus espònsors comercials, i haguessin de recórrer a les administracions locals per sobreviure. Altres clubs amb menys solera com l’Avidesa Alzira (antic Caixa València), els quals havien accedit a l’elit des del no res en pocs anys gràcies a grans patrocinis, van acabar desapareixent sense deixar rastre durant aquest període de recessió econòmica.

043La manera d’encarar aquesta crisi de patrocini per part del BMG, en canvi, va ser exemplar. Per una part, el president Font, amb l’ajuda de cinquanta mecenes que van contribuir amb 100.000 pessetes cadascun, va fomentar la creació el 1999 de la Fundació Balonmano Granollers amb la intenció de promocionar encara més l’esport de base, el que havia estat l’essència del club des del seu naixement. Per una altra banda, la creació de la Granollers CUP l’any 1998 -que des d’ençà s’ha convertit en un dels torneigs internacionals d’handbol més prestigiosos d’Europa- va permetre al BMG començar a generar uns ingressos fonamentals a l’hora d’arrodonir els seus pressupostos, així com, malgrat no tenir una participació massa freqüent ni reeixida en competicions europees, seguir comptant amb un gran prestigi internacional dins el món de l’handbol.

En aquest punt, és oportú remarcar un fenomen, l’anomenada ‘bombolla immobiliària’, que va afectar l’economia espanyola en general i, de retruc, l’economia dels clubs d’handbol en particular durant els anys del tomb de mil·lenni. L’auge d’empreses relacionades amb el negoci immobiliari i de la construcció, així com les grans plusvàlues obtingudes amb la requalificació de sòl públic per algunes administracions locals i regionals (a partir, sobretot, de la ‘Ley de Liberalización del Suelo’ de l’any 1998), va fer rebrotar l’economia espanyola després de la dura crisi dels noranta, i això va permetre que equips com la S.D.C. San Antonio de Pamplona i el C.B. Ciudad Real tinguessin accés a grans espònsors (l’empresa de ciments Portland en el primer cas i les administracions local i autonòmica en el segon). Aquests patrocinis provinents del mal anomenat negoci del totxo van fer possible que alguns clubs, malgrat no comptar amb cap tradició dins l’elit de l’hanbol espanyol, poguessin armar grans equips i convertir-se, en molt poc temps, en dominadors de l’Asobal.

044El BMG, que no representava cap capital de província ni ciutat important, sinó una modesta capital de comarca de 60.000 habitants, no resultava un reclam publicitari prou atractiu per als grans patrocinadors, i no es va veure tan beneficiat com altres clubs per aquest boom econòmic de principis de mil·lenni. Malgrat l’intent de mantenir-se en la primera plana esportiva apel·lant, sobretot, a la contribució del seu gran planter, el BMG, durant aquests anys d’abundància per a alguns dels seus competidors, es va veure abocat en ocasions a estirar més el braç que la màniga per tal de seguir-los el pas, sense que aquests excessos econòmics contribuïssin, a la llarga, a millorar l’esdevenir del club. Per exemple, la millor aportació a la causa del BMG per part de la llegenda de l’handbol suec Ljubomir Vranjes, fitxat pels vallesans l’any 1999, va ser liderar l’equip durant els play-offs de descens de la temporada 1999-00 davant el Garbel Saragossa. Aquest deambular pel llindar del descens era una circumstància insòlita per a una institució com el BMG, que havia lluitat històricament per ocupar els llocs de privilegi dins la Divisió d’Honor de l’handbol espanyol.

Nou mil·lenni, vells problemes (2000-2011)

Juan Mª Pérez Ortiz va agafar del relleu de Ramon Font a la presidència del BMG l’any 2000, i va dirigir el club durant la primera dècada del nou mil·lenni. Jugadors destinats a ser estrelles de l’esport, com Cristian Malmagro o Joan Cañellas, van emergir del planter durant aquesta etapa, però ambdós van acabar sent fitxats pels molt poderosos econòmicament Portland San Antonio i C.B. Ciudad Real respectivament.

045L’any 2009, Pérez Ortiz renuncia al càrrec de president del BMG, deixant-lo en mans del fins aleshores vicepresident econòmic José Luis Caña. La situació econòmica a Espanya torna a ser crítica degut a l’esclat de la bombolla immobiliària, que acaba suposant l’enfonsament del negoci del totxo i, amb ell, el dels clubs que n’han depès. Sense poder trobar fonts de finançament alternatives, Portland San Antonio i B.M. Ciudad Real desapareixen per no poder afrontar els seus deutes. Altres clubs espanyols, malgrat no dependre directament d’empreses o administracions afectades per la gran davallada del negoci immobiliari, es veuen igualment immergits en una crisi econòmica que, per contagi, acaba afectant la majoria de sectors empresarials del país.

Malgrat l’etapa de recessió econòmica, Caña decideix donar un pas al front i la seva junta, tot esperant que la crisi sigui passatgera, decideix atacar-la amb noves inversions de futur, com la contractació del prestigiós tècnic Manolo Cadenas. Però la bona voluntat dels nous dirigents, ateses les dificultats per trobar patrocini en temps de vaques magres, no aconsegueix parar l’espiral descendent en què es troba immersa l’economia del club, el qual, fins i tot, es veu obligat a suspendre durant uns mesos els pagaments als seus treballadors. Una nova junta encapçalada per l’exalcalde de Granollers Josep Pujadas, configurada per una majoria d’experts en economia i direcció empresarial, accedeix a la direcció del BMG el mes de desembre del 2011, quan el deute acumulat de l’entitat arriba gairebé al milió i mig d’euros. De seguida s’accedeix per part del club a la Llei Concursal per afrontar el pagament dels crèdits, aconseguint dividir la liquidació del deute en deu anys, cosa que aporta cert optimisme envers la capacitat de la institució per sobreviure.

 

 

046047048

No decau el nostre ànim... (2011-   )

049A hores d’ara, ja avalen la nova junta de Pujadas alguns resultats positius obtinguts per la seva gestió econòmica del club, així com la seva labor en l’àrea estrictament esportiva. Aconseguir remuntar un concurs de creditors no és, segons els experts, una tasca fàcil, com tampoc ho és el sensacional paper que l’equip, de la mà de l’entrenador local Toni Garcia, està fent enguany en totes les competicions. Però aquests temps que ara vivim, en què el futur de tota entitat esportiva sembla raure en l’economia i els triomfs aconseguits, sovint ens fan oblidar la veritable raó o essència de les coses. Si l’handbol ha reeixit durant 70 anys a Granollers, no ha estat per la contribució econòmica de grans patrocinadors, ni gràcies al nombre d’èxits aconseguits pel primer equip. Naturalment, sense el patrocini d’empreses com Camp o Fraikin, el BMG no hauria arribat a ser, com ho és avui dia, el club d’handbol degà de la Divisió d’Honor; com també hem d’admetre que la llegenda d’aquesta vella institució vallesana s’alimenta de molts triomfs importants, sense els quals tampoc no hauria estat possible la seva longevitat. Però el cementiri de l’handbol espanyol està ple de clubs que un dia van ser grans, clubs que van aconseguir victòries sonades i que van comptar amb espònsors molt solvents...

050La raó principal per la qual el BMG ha sobreviscut quan d’altres han traspassat és la capacitat que aquesta institució ha tingut al llarg dels anys per encabir-se i participar en el seu àmbit social. La contínua tasca del club per difondre els valors de l’esport, així com per facilitar plataformes i mitjans que fomentin la pràctica esportiva entre els seus conciutadans -des dels campionats de penyes dels anys quaranta i cinquanta fins a la moderna Granollers Cup-, ha suposat que la majoria d’afeccionats granollerins a l’handbol no siguin mers espectadors d’aquest esport, sinó que també en són o n’han estat practicants.

Mario Duran, periodista a la saó del Mundo Deportivo, ja va definir Granollers als anys quaranta com «la Meca del balonmano español» una definició que segueix sent vàlida avui dia si tenim en compte el gran nombre de practicants i afeccionats a l’handbol amb que encara compta aquesta ciutat. Tant de bo el BMG remunti aviat aquesta crisi econòmica rampant en què s’ha vist immers els últims anys, i sigui possible en el futur mantenir el nivell d’excel·lència dels equips que alberga aquesta venerable institució, tal i com s’ha vingut succeint des de la seva fundació el 1944.

 

 

051

 

banner-festesociCAT